Entre el Garraf Blanc i el Garraf Negre, les cingleres i roquissars de gresos rogencs dibuixen una estreta orla que travessa el massís. El més característic d'aquest paisatge és l'abundància de sorra de quars al sòl i la manca de calç, dues característiques molt inusuals a les nostres latituds que imprimeixen una personalitat pròpia a aquest paisatge vegetal.

No sorprèn, doncs, la presència d'una flora peculiar, amb espècies molt escasses a la resta de Catalunya, com és l'estepa d'arenal (Halimium halimifolium), que destaca entre la densa màquia d'arboços, brucs i brugueroles.


#### SALTO DE PÁGINA ####

L'AIGUA, UN BÉ MOLT PREUAT

L'eixut estival és una de les característiques del clima mediterrani. Les plantes fan servir diverses estratègies per evitar la pèrdua d'aigua, un recurs molt preuat en aquestes condicions. Una de les més peculiars és la semimarcescència de les fulles de les estepes, les quals s'arruguen i es panseixen per reduir la transpiració.
Aquest fet es veu reforçat encara més en el cas de l'estepa blanca (Cistus albidus), la qual rep aquest nom pel color blanquinós de les fulles degut al recobriment de pèls que tenen, el qual evita la pèrdua de massa aigua per evapotranspiració.